diumenge, 18 d’abril del 2010

Parla David Jou


Vaig néixer a Sitges el 23 d'octubre de 1953. Vaig passar la meva infantesa entre el taller del meu avi, l'escultor Pere Jou, la biblioteca popular Santiago Rusiñol, de la qual la meva mare fou bibliotecària durant cinquanta anys, l'escola i la platja. Fins a 1973, viatjàrem amb certa freqüència a Cartagena, on el meu pare, capità de petrolers, recalava sovint.

Als quinze anys, vaig publicar els meus primers poemes a L'Eco de Sitges. Als disset, vaig publicar el primer llibre. Des d'aquella edat, la poesia ha estat, ininterrompudament, un dels centres de la meva activitat i de la meva vida. He publicat, fins ara, setze llibres de poesia.

Tinc una certa facilitat pel pensament abstracte, cosa que m'ha fet decantar per una poesia més aviat metafísica, en la qual conflueixen la ciència i la religió, dues maneres per a mi fascinants de veure el món i la vida. Tinc una profunda estimació pel paisatge de Sitges, al qual em sento molt arrelat i que és per a mi un microcosmos poètic on ressonen molts ideals mediterranis. També he tractat en els meus poemes el temps, l'amor, la creació poètica i el cinema.

Pel que fa als aspectes formals, he perseguit, en general, la unitat de cada llibre, de manera que les ressonàncies internes ajudessin a multiplicar-ne la profunditat. He explorat, també, formes relativament inusuals, amb un fort component visual —influència, potser, de Mallarmé i en tot cas del tipògraf Lluís Jou, oncle avi meu—, inspirades sovint en les formes de la natura —arbres, coves, pluja— o en teories de la física —cosmologia— i de la biologia —codi genètic.

Sóc catedràtic de física de la matèria condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, en la qual vaig fer els meus estudis. La recerca científica és un altre dels centres de la meva activitat. He publicat uns cent cinquanta articles de recerca en termodinàmica de processos irreversibles i mecànica estadística fora de l'equilibri, en revistes de difusió internacional, uns dos-cents articles de divulgació a La Vanguardia, cinc llibres de física, dos llibres de divulgació i tres llibres d'assaig.

La pràctica de la poesia ha contribuït decisivament a donar-me un grau considerable de llibertat, m'ha estat un estímul a sentir amb més passió, a pensar amb més lucidesa i a viure, en fi, amb més intensitat. Entre els meus models literaris es compten el Cementiri de Sinera de Salvador Espriu, Les irreals omegues de J.V. Foix, Les elegies de Bierville de Carles Riba, el Nabí de Josep Carner, L´espai desert de Pere Gimferrer, els Quatre quartets de T.S. Eliot, Les elegies de Duino de Rilke, Charmes de Paul Valéry, Anabase de Saint-John Perse, i poemes de Borges, García Lorca, Sant Joan de la Creu, Kavafis i molts altres autors. He intentat esbrinar, entre tantes veus poderosíssimes, si tenia res a dir que mereixés una veu pròpia.

Dubto que els modestíssims resultats assolits —i que, malgrat tot, em satisfan, perquè compten entre els millors moments de la meva vida— arribin a ser mai suficients per pagar decorosament l'immens deute que tinc amb la poesia i amb la meva llengua.

dimecres, 7 d’abril del 2010

Els exàmens

Els exàmens,
com rovell a les frontisses de les portes successives de la vida
-com costa obrir-se pas cap al futur contra nosaltres mateixos!:
contra els nervis que tot d'una ens paralitzen,
contra l'ansietat que enfosqueix l'horitzó dels dies assenyalats,
contra el cansament i la desídia que convertiren en desgana
el que hauria pogut ser descobriment i goig.

I les preguntes que semblen un parany, una teranyina,
en lloc d'un retorn a idees visitades i sabudes,
i el vagar perdut pel laberint de records mal païts i poc consolidats,
i l'ordre brillantíssim de la lògica degradat en un caos arbitrari,
i la ventada de sarcasme i de furor amb què semblen caure els llamps
vermells dels correctors sobre els errors:
només el balbuceig on hauria pogut brillar el llamp!

En donarem la culpa, com sempre, als altres i a la sort:
si aprenguéssim a saber les nostres culpes,
la nostra part del fracàs,
i sabéssim adreçar la nostra voluntat
cap al futur, cap al millor, cap a l'altura,
quant de rovell cauria de les portes que hem d'obrir,
com lliscarien les frontisses dels exàmens de la vida!

David Jou (poeta convidat a l'institut als Jocs Florals d'enguany)


dilluns, 22 de març del 2010

Text 15

Quan preparis el teu viatge, no et descuidis la salut.

Recomanacions per als viatges internacionals.

Preparant el viatge

Visita el metge de capçalera. Es recomana fer-ho a

aquelles persones que, pel fet de patir alguna malaltia

crònica, han de rebre consells especials i indicacions

perquè la seva medicació sigui suficient i adequada

durant el viatge.

Actualitza el calendari de vacunes per si en falta

alguna dosi. D’aquesta manera s’aconsegueix la

prevenció de malalties que són frequüents en el país de

destí.

Contracta una assegurança mèdica. És molt recomanable

per fer front a malalties, tractaments, accidents o altres

despeses mèdiques que poguessin sorgir durant el viatge.

Vacunes i quimioprofilaxis

La visita a determinats països implica prendre algunes

precaucions, com vacunar-se contra la febre groga o dur

a terme un tractament preventiu contra el paludisme,

anomenat quimioprofilaxi.

Febre groga. És una malaltia greu, present en alguns

països d’Àfrica i Sud-amèrica, produïda per la picada

d’un mosquit. La prevenció es realitza amb la vacuna

corresponent, que és obligatòria per poder entrar a

determinats països. Aquesta vacuna és efectiva deu dies

després d’administrar-se i té una validesa de deu anys.

Només s’administra en centres autoritzats per l’OMS.

Paludisme. També anomenat malària, és una malaltia

produïda per la picada dels mosquits del gènere

Anopheles. Està molt estesa als països tropicals i en

algunes ocasions pot tenir conseqü.ncies molt greus.

Com que no hi ha una vacuna adequada, cal fer-ne un

tractament preventiu per via oral anomenat

quimioprofilaxi antipalúdica.

Segons el país de destí, es pot recomanar també

l’administració d’altres vacunes.

Durant el viatge, evita

el risc de contagi

prenent unes precaucions

ben senzilles

Menja i beu

de forma segura

Als països càlids, l’aigua i el menjar cru

regat amb aigües contaminades són els

principals mecanismes de transmissió

de les infeccions per via digestiva. La

diarrea del viatger, el còlera, la febre

tifoide i l’hepatitis A són exemples

de malalties produïdes per bacteris i

virus que es transmeten a través de

l’aigua i els aliments contaminats.

Vigila l’aigua! La de consum cal que sigui

embotellada i precintada

Per raspallar-te les dents i rentar el menjar utilitza aigua

embotellada, bullida o desinfectada amb pastilles

potabilitzadores.

Evita els glaçons en l’aigua, en les begudes refrescants i

alcohòliques, i als aliments.

Les begudes calentes, preparades amb aigua bullida,

com el te i el cafè, es poden consumir sense risc.

Compte amb el menjar! Pot ser transmissor

de malalties infeccioses

De fruita, menja’n només si l’has pelat tu. Evita els sucs

de fruita naturals i les amanides.

La verdura, la carn, el peix o qualsevol aliment ha

d’haver estat cuinat.

Evita els gelats sense envàs, la rebosteria i qualsevol

derivat làctic que no hagi estat tractat amb calor.

Menja sempre aliments frescos acabats de cuinar.

dimarts, 9 de març del 2010

Text 14

1. Tregui la tapa blanca del primer flascó i posi-hi la mostra fent servir la cullera adjunta. Prengui diverses mostres de parts diferents. Ompli el flascó fins a la línia (aproximadament la meitat) i després tanqui bé la tapa.

2. Ara, tregui la tapa groga d’un dels dos flascons de tapa groga i posi la mostra al flascó, fent servir el mateix mètode descrit a 1. Barregi les mostres amb el líquid conservant, tot agitant bé el flascó durant un mínim de 30 segons.

3. Escrigui el nom del pacient i la data de la recollida al costat de tots dos flascons. (No hi ha d’escriure el número d’identificació, ID#. El laboratori li atorgarà un número després de rebre la mostra.

4. Posi el flascó amb tapa blanca i el de tapa groga a la bosseta transparent amb el senyal de perill biològic i tanqui-la bé. Després posi la bosseta a la capsa de cartró per a la tramesa i deixi-la a temperatura ambient una nit. Aprofiti el temps per emplenar el formulari de la comanda.

Adaptació de Quiet, de Màrius Serra.

dilluns, 1 de març del 2010

Text 13


Com més m'ho pregunten menys en sé el perquè, però escric, i ho faig de gust fins i tot quan em fan escriure del que escric, com ara. Vaig començar aviat. De nen. M'esplaiava en les redaccions que em demanaven a escola i també en les que no em demanaven. Com que ho feia en espanyol el narrador d'aquelles pàgines quadriculades era algú altre. Un mena d'amic invisible amb qui jugava de mentida a dir grans veritats o viceversa durant les llargues tardes que em passava sol a casa. Sol i feliç, amb l'àvia. Després van venir els estius de copiar textos en blocs d'espiral dedicats a una trentena dels països que sortien al meu atles universal Aguilar. Cada país un bloc, tot un dispendi. Un dia de 1976, quan encara tenia tretze anys, va passar un fet extraordinari. Escrivia en un d'aquells blocs al canterano de l'habitació de l'àvia amb el seu llit a mà esquerra i una vidriera a la dreta que donava a un pati interior. Del carrer pujaven crits de manifestants invisibles. Vaig aixecar el cap un moment i vaig veure un rostre estrany. La tènue llum del capvespre només me'l deixava entreveure, però aquells ulls que em miraven des del vidre del balcó no eren els del bon nen que tots em volien fer creure que era ni tampoc els del milhomes que jo creia ser. Jo no existia. Mentre al carrer cridaven em vaig quedar embadalit mirant aquella mirada aliena. Mirant-me-la sense mirar-me. I, ara n'estic del tot segur, en aquell moment vaig sentir la certesa sobrenatural sobre la meva escriptura futura que després he llegit que han sentit altres autors. Alguns fins i tot s'han fet fotografiar per capturar l'instant. Vint-i-set anys després l'escriptura em continua brollant de gust malgrat els incendis del foc i les riuades del joc. Estic convençut que tot el que ja he escrit i, sobretot, tot el que encara he d'escriure ja era allà aquell dia. A l'habitació on l'àvia moriria dos anys després mentre jo li aguantava les mans. Sempre he escrit per reforçar aquella mirada sense fer-me-la meva del tot. Potser per por. Fa poc m'he adonat que el més important d'aquell moment no va ser la mirada ni el sotrac que em provocà ser-ne conscient, sinó el fet que allò que la reflectia no era només un mirall. També era un vidre transparent.



Màrius Serra, Caràcters (núm. 22, gener 2003)

dilluns, 22 de febrer del 2010

Text 12

"Barcelona en colors” és la cançó que obre el nou disc de Gerard Quintana i és el senzill que sona arreu aquest hivern. La sorpresa de l’audiència ha estat unànime. On és el rocker de Sopa de Cabra? On és tota aquella transcendència a la qual ens havia acostumat després en Quintana? El reencarnat canta “Ja no queda res sagrat”, i les notes alegres de Santi Lloses i el gamberrisme de l’amic i ara productor Albert Pla fan de Deterratenterrat un disc que és tot un redescobriment de com la vida d’un artista pot fer un tomb cap a la llum cantant l’entorn, la quotidianitat, l’aquí i ara. La sorpresa la trobem des de la rumba “Laberint” fins al reggaeton “Marina”, ara bé, tot això combinat amb píndoles dels discurs artístic del passat, com una sopera “Quan el sol”, interpretada amb Beth Rodergas, o les claus salades de “De vent i dol” o “La crosta”.

El que és clar és que en aquests últims temps Gerard Quintana ha col·laborat i ha estat a l’aguait de l’escena musical del país: ha experimentat amb Gertrudis cantant en clau de rumba “Pepa, la lletera, ha participat en la “ràdio” de l’últim disc de Buhos o s’ha fixat en el paisatge urbà que aborda gent com El Sobrino del Diablo.

De tot plegat ha après a fer-ne un combinat d’aire multicolor per demostrar que es pot ser camaleònic i versàtil a banda de tenir un carisma que ben pocs han aconseguit en aquestes terres.

Renovar-se o morir: matar el místic per arribar a peu al cap del carrer.

Helena M. Alegret, Enderrock

Cançó de Quimi Portet

Suposo que recordeu la cançó que us vaig penjar per Nadal, la d'"Homes i dones del cap dret" d'en Quimi Portet. Doncs, bé, li han atorgat el guardó a millor artista del 2009, tant pel seu darrer àlbum (al quan pertany la cançó esmentada) com per la seva posada en escena.

Tampoc no anava tan equivocada! El vídeo continua penjat en el bloc.