diumenge, 18 d’abril del 2010

Parla David Jou


Vaig néixer a Sitges el 23 d'octubre de 1953. Vaig passar la meva infantesa entre el taller del meu avi, l'escultor Pere Jou, la biblioteca popular Santiago Rusiñol, de la qual la meva mare fou bibliotecària durant cinquanta anys, l'escola i la platja. Fins a 1973, viatjàrem amb certa freqüència a Cartagena, on el meu pare, capità de petrolers, recalava sovint.

Als quinze anys, vaig publicar els meus primers poemes a L'Eco de Sitges. Als disset, vaig publicar el primer llibre. Des d'aquella edat, la poesia ha estat, ininterrompudament, un dels centres de la meva activitat i de la meva vida. He publicat, fins ara, setze llibres de poesia.

Tinc una certa facilitat pel pensament abstracte, cosa que m'ha fet decantar per una poesia més aviat metafísica, en la qual conflueixen la ciència i la religió, dues maneres per a mi fascinants de veure el món i la vida. Tinc una profunda estimació pel paisatge de Sitges, al qual em sento molt arrelat i que és per a mi un microcosmos poètic on ressonen molts ideals mediterranis. També he tractat en els meus poemes el temps, l'amor, la creació poètica i el cinema.

Pel que fa als aspectes formals, he perseguit, en general, la unitat de cada llibre, de manera que les ressonàncies internes ajudessin a multiplicar-ne la profunditat. He explorat, també, formes relativament inusuals, amb un fort component visual —influència, potser, de Mallarmé i en tot cas del tipògraf Lluís Jou, oncle avi meu—, inspirades sovint en les formes de la natura —arbres, coves, pluja— o en teories de la física —cosmologia— i de la biologia —codi genètic.

Sóc catedràtic de física de la matèria condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, en la qual vaig fer els meus estudis. La recerca científica és un altre dels centres de la meva activitat. He publicat uns cent cinquanta articles de recerca en termodinàmica de processos irreversibles i mecànica estadística fora de l'equilibri, en revistes de difusió internacional, uns dos-cents articles de divulgació a La Vanguardia, cinc llibres de física, dos llibres de divulgació i tres llibres d'assaig.

La pràctica de la poesia ha contribuït decisivament a donar-me un grau considerable de llibertat, m'ha estat un estímul a sentir amb més passió, a pensar amb més lucidesa i a viure, en fi, amb més intensitat. Entre els meus models literaris es compten el Cementiri de Sinera de Salvador Espriu, Les irreals omegues de J.V. Foix, Les elegies de Bierville de Carles Riba, el Nabí de Josep Carner, L´espai desert de Pere Gimferrer, els Quatre quartets de T.S. Eliot, Les elegies de Duino de Rilke, Charmes de Paul Valéry, Anabase de Saint-John Perse, i poemes de Borges, García Lorca, Sant Joan de la Creu, Kavafis i molts altres autors. He intentat esbrinar, entre tantes veus poderosíssimes, si tenia res a dir que mereixés una veu pròpia.

Dubto que els modestíssims resultats assolits —i que, malgrat tot, em satisfan, perquè compten entre els millors moments de la meva vida— arribin a ser mai suficients per pagar decorosament l'immens deute que tinc amb la poesia i amb la meva llengua.

dimecres, 7 d’abril del 2010

Els exàmens

Els exàmens,
com rovell a les frontisses de les portes successives de la vida
-com costa obrir-se pas cap al futur contra nosaltres mateixos!:
contra els nervis que tot d'una ens paralitzen,
contra l'ansietat que enfosqueix l'horitzó dels dies assenyalats,
contra el cansament i la desídia que convertiren en desgana
el que hauria pogut ser descobriment i goig.

I les preguntes que semblen un parany, una teranyina,
en lloc d'un retorn a idees visitades i sabudes,
i el vagar perdut pel laberint de records mal païts i poc consolidats,
i l'ordre brillantíssim de la lògica degradat en un caos arbitrari,
i la ventada de sarcasme i de furor amb què semblen caure els llamps
vermells dels correctors sobre els errors:
només el balbuceig on hauria pogut brillar el llamp!

En donarem la culpa, com sempre, als altres i a la sort:
si aprenguéssim a saber les nostres culpes,
la nostra part del fracàs,
i sabéssim adreçar la nostra voluntat
cap al futur, cap al millor, cap a l'altura,
quant de rovell cauria de les portes que hem d'obrir,
com lliscarien les frontisses dels exàmens de la vida!

David Jou (poeta convidat a l'institut als Jocs Florals d'enguany)


dilluns, 22 de març del 2010

Text 15

Quan preparis el teu viatge, no et descuidis la salut.

Recomanacions per als viatges internacionals.

Preparant el viatge

Visita el metge de capçalera. Es recomana fer-ho a

aquelles persones que, pel fet de patir alguna malaltia

crònica, han de rebre consells especials i indicacions

perquè la seva medicació sigui suficient i adequada

durant el viatge.

Actualitza el calendari de vacunes per si en falta

alguna dosi. D’aquesta manera s’aconsegueix la

prevenció de malalties que són frequüents en el país de

destí.

Contracta una assegurança mèdica. És molt recomanable

per fer front a malalties, tractaments, accidents o altres

despeses mèdiques que poguessin sorgir durant el viatge.

Vacunes i quimioprofilaxis

La visita a determinats països implica prendre algunes

precaucions, com vacunar-se contra la febre groga o dur

a terme un tractament preventiu contra el paludisme,

anomenat quimioprofilaxi.

Febre groga. És una malaltia greu, present en alguns

països d’Àfrica i Sud-amèrica, produïda per la picada

d’un mosquit. La prevenció es realitza amb la vacuna

corresponent, que és obligatòria per poder entrar a

determinats països. Aquesta vacuna és efectiva deu dies

després d’administrar-se i té una validesa de deu anys.

Només s’administra en centres autoritzats per l’OMS.

Paludisme. També anomenat malària, és una malaltia

produïda per la picada dels mosquits del gènere

Anopheles. Està molt estesa als països tropicals i en

algunes ocasions pot tenir conseqü.ncies molt greus.

Com que no hi ha una vacuna adequada, cal fer-ne un

tractament preventiu per via oral anomenat

quimioprofilaxi antipalúdica.

Segons el país de destí, es pot recomanar també

l’administració d’altres vacunes.

Durant el viatge, evita

el risc de contagi

prenent unes precaucions

ben senzilles

Menja i beu

de forma segura

Als països càlids, l’aigua i el menjar cru

regat amb aigües contaminades són els

principals mecanismes de transmissió

de les infeccions per via digestiva. La

diarrea del viatger, el còlera, la febre

tifoide i l’hepatitis A són exemples

de malalties produïdes per bacteris i

virus que es transmeten a través de

l’aigua i els aliments contaminats.

Vigila l’aigua! La de consum cal que sigui

embotellada i precintada

Per raspallar-te les dents i rentar el menjar utilitza aigua

embotellada, bullida o desinfectada amb pastilles

potabilitzadores.

Evita els glaçons en l’aigua, en les begudes refrescants i

alcohòliques, i als aliments.

Les begudes calentes, preparades amb aigua bullida,

com el te i el cafè, es poden consumir sense risc.

Compte amb el menjar! Pot ser transmissor

de malalties infeccioses

De fruita, menja’n només si l’has pelat tu. Evita els sucs

de fruita naturals i les amanides.

La verdura, la carn, el peix o qualsevol aliment ha

d’haver estat cuinat.

Evita els gelats sense envàs, la rebosteria i qualsevol

derivat làctic que no hagi estat tractat amb calor.

Menja sempre aliments frescos acabats de cuinar.

dimarts, 9 de març del 2010

Text 14

1. Tregui la tapa blanca del primer flascó i posi-hi la mostra fent servir la cullera adjunta. Prengui diverses mostres de parts diferents. Ompli el flascó fins a la línia (aproximadament la meitat) i després tanqui bé la tapa.

2. Ara, tregui la tapa groga d’un dels dos flascons de tapa groga i posi la mostra al flascó, fent servir el mateix mètode descrit a 1. Barregi les mostres amb el líquid conservant, tot agitant bé el flascó durant un mínim de 30 segons.

3. Escrigui el nom del pacient i la data de la recollida al costat de tots dos flascons. (No hi ha d’escriure el número d’identificació, ID#. El laboratori li atorgarà un número després de rebre la mostra.

4. Posi el flascó amb tapa blanca i el de tapa groga a la bosseta transparent amb el senyal de perill biològic i tanqui-la bé. Després posi la bosseta a la capsa de cartró per a la tramesa i deixi-la a temperatura ambient una nit. Aprofiti el temps per emplenar el formulari de la comanda.

Adaptació de Quiet, de Màrius Serra.

dilluns, 1 de març del 2010

Text 13


Com més m'ho pregunten menys en sé el perquè, però escric, i ho faig de gust fins i tot quan em fan escriure del que escric, com ara. Vaig començar aviat. De nen. M'esplaiava en les redaccions que em demanaven a escola i també en les que no em demanaven. Com que ho feia en espanyol el narrador d'aquelles pàgines quadriculades era algú altre. Un mena d'amic invisible amb qui jugava de mentida a dir grans veritats o viceversa durant les llargues tardes que em passava sol a casa. Sol i feliç, amb l'àvia. Després van venir els estius de copiar textos en blocs d'espiral dedicats a una trentena dels països que sortien al meu atles universal Aguilar. Cada país un bloc, tot un dispendi. Un dia de 1976, quan encara tenia tretze anys, va passar un fet extraordinari. Escrivia en un d'aquells blocs al canterano de l'habitació de l'àvia amb el seu llit a mà esquerra i una vidriera a la dreta que donava a un pati interior. Del carrer pujaven crits de manifestants invisibles. Vaig aixecar el cap un moment i vaig veure un rostre estrany. La tènue llum del capvespre només me'l deixava entreveure, però aquells ulls que em miraven des del vidre del balcó no eren els del bon nen que tots em volien fer creure que era ni tampoc els del milhomes que jo creia ser. Jo no existia. Mentre al carrer cridaven em vaig quedar embadalit mirant aquella mirada aliena. Mirant-me-la sense mirar-me. I, ara n'estic del tot segur, en aquell moment vaig sentir la certesa sobrenatural sobre la meva escriptura futura que després he llegit que han sentit altres autors. Alguns fins i tot s'han fet fotografiar per capturar l'instant. Vint-i-set anys després l'escriptura em continua brollant de gust malgrat els incendis del foc i les riuades del joc. Estic convençut que tot el que ja he escrit i, sobretot, tot el que encara he d'escriure ja era allà aquell dia. A l'habitació on l'àvia moriria dos anys després mentre jo li aguantava les mans. Sempre he escrit per reforçar aquella mirada sense fer-me-la meva del tot. Potser per por. Fa poc m'he adonat que el més important d'aquell moment no va ser la mirada ni el sotrac que em provocà ser-ne conscient, sinó el fet que allò que la reflectia no era només un mirall. També era un vidre transparent.



Màrius Serra, Caràcters (núm. 22, gener 2003)

dilluns, 22 de febrer del 2010

Text 12

"Barcelona en colors” és la cançó que obre el nou disc de Gerard Quintana i és el senzill que sona arreu aquest hivern. La sorpresa de l’audiència ha estat unànime. On és el rocker de Sopa de Cabra? On és tota aquella transcendència a la qual ens havia acostumat després en Quintana? El reencarnat canta “Ja no queda res sagrat”, i les notes alegres de Santi Lloses i el gamberrisme de l’amic i ara productor Albert Pla fan de Deterratenterrat un disc que és tot un redescobriment de com la vida d’un artista pot fer un tomb cap a la llum cantant l’entorn, la quotidianitat, l’aquí i ara. La sorpresa la trobem des de la rumba “Laberint” fins al reggaeton “Marina”, ara bé, tot això combinat amb píndoles dels discurs artístic del passat, com una sopera “Quan el sol”, interpretada amb Beth Rodergas, o les claus salades de “De vent i dol” o “La crosta”.

El que és clar és que en aquests últims temps Gerard Quintana ha col·laborat i ha estat a l’aguait de l’escena musical del país: ha experimentat amb Gertrudis cantant en clau de rumba “Pepa, la lletera, ha participat en la “ràdio” de l’últim disc de Buhos o s’ha fixat en el paisatge urbà que aborda gent com El Sobrino del Diablo.

De tot plegat ha après a fer-ne un combinat d’aire multicolor per demostrar que es pot ser camaleònic i versàtil a banda de tenir un carisma que ben pocs han aconseguit en aquestes terres.

Renovar-se o morir: matar el místic per arribar a peu al cap del carrer.

Helena M. Alegret, Enderrock

Cançó de Quimi Portet

Suposo que recordeu la cançó que us vaig penjar per Nadal, la d'"Homes i dones del cap dret" d'en Quimi Portet. Doncs, bé, li han atorgat el guardó a millor artista del 2009, tant pel seu darrer àlbum (al quan pertany la cançó esmentada) com per la seva posada en escena.

Tampoc no anava tan equivocada! El vídeo continua penjat en el bloc.

diumenge, 14 de febrer del 2010

Text 11

Carnestoltes

Nom habitual del carnaval als Països Catalans. En sentit estricte comprèn els tres dies anteriors al dimecres de cendra, primer dia de quaresma (originàriament, el dia anterior a l'inici de la quaresma). En sentit més lat s'inicia el dijous anterior, el dijous gras o llarder, bé que en molts llocs comença per l'Epifania (al País Valencià i a les Balears el dia de sant Antoni abat). A Barcelona assolí una esplendor que eclipsà el d'altres localitats; fins al s XVI la noblesa solia fer paròdies dels jocs cavallerescs. En aquesta època ja era generalitzat el ball de màscares o de disfresses, malgrat les reiterades prohibicions eclesiàstiques i civils, especialment en èpoques de crisi (guerres, epidèmies, sequeres). Al s XVIII s'estengueren també entre les classes populars: el més conegut era el ball de la patacada, al carrer de les Tàpies, mentre que les classes benestants acudien als balls de la Casa de les Comèdies (1749) o als de la Llotja (des del 1768). Al s XIX assoliren una gran anomenada els del Teatre Principal i, des del 1848, els del Liceu. També cresqué la importància de la rua, cavalcada de disfresses, ja celebrada al s XVIII, i la cerimònia de l'enterrament del carnestoltes, ninot representatiu de les festes. L'espardenyer Sebastià Junyent creà a Barcelona la Societat del Born (1840-74), que organitzà una sèrie de festes basades en la solemne arribada del ninot i la seva mort i enterrament el darrer dia de les festes, després de publicar bàndols i el seu testament, de caire faceciós, en català. En desaparèixer la societat, minvà lentament la importància de la festa, que acabava el dimecres de cendra amb l'enterrament de la sardina. Al País Valencià també era general la celebració de balls de disfresses; a València desfilava una cavalcada pel passeig de l'Albereda i les classes benestants assistien als balls del Casino de l'Agricultura. Al principi del s XX el Cercle de Belles Arts intentà de revifar les festes amb concursos (carnaval artístic). A Alacant hom celebrava balls a l'Esplanada i al passeig Llarg o Rambla, al Casino i al Teatre Principal. A les Balears la celebració dels dies del carnestoltes, anomenats els darrers dies, fou menys popular, però a Palma hom celebrava balls a la Llotja al s XIX, i posteriorment a les societats recreatives dels diferents estaments socials. També celebraven la rua, que sortia del moll i arribava fins a la Rambla. El carnestoltes es caracteritzava, també, a tot arreu, per un consum exagerat de carn, especialment de porc (embotits, etc), motivat per la proximitat de la prohibició quaresmal. Durant el franquisme el carnestoltes fou prohibit oficialment i la seva celebració restà limitada a l'àmbit privat. Els carnestoltes més destacats, ultra els ja esmentats són els de Vilanova i la Geltrú, Sitges, Reus —típic per la guerra de tomàquets—, i Solsona, on destaca la penjada del ruc i el ball de l'escaldat.

GEC

dimecres, 27 de gener del 2010

Text 10

Steve Jobs torna a l'escenari per presentar l'iPad d'Apple

Entre moltes més aplicacions, inclou un lector de llibres electrònics · El preu oscil·la entre 499 dòlars i 829 · Es vendrà d'aquí a seixanta dies.

Ahir al vespre Steve Jobs va dir la paraula màgica al Yerba Buena Center de San Francisco: iPad. És el nom del nou 'tablet' d'Apple, prim (1,25 centímetres), lleuger (0,68 quilos) i de la mida d'un llibre (pantalla de 9,7 polzades). El va presentar com l'aparell que permet 'la millor experiència navegadora', 'com si tinguessis internet a les mans'. Com l'iPhone i l'iPod Touch, la pantalla és tàctil i forneix un teclat gran quan cal escriure (per exemple un missatge electrònic).

Per defecte, té agenda, calendari, Google Maps i un navegador molt semblant al Safari de l'iPhone. De fet, les 140.000 aplicacions de l'iPhone hi funcionen. Jobs va dir que 'l'experiència era més íntima que no la d'un portàtil, i amb més capacitat que no pas un telèfon intel·ligent'. El gestor de fotos permet de presentar-les com a diapositives i amb música de fons. En música, integra un iTunes i una botiga renovats.

En cosa de connectivitat, porta Bluetooth, wifi i 3G, en aquest cas amb plans amb operadores. Als EUA, AT&T ofereix amb pre-pagament (no cal contracte) 250 MB mensuals de dades per 14,99 dòlars i, sense limitacions, per 29,99 dòlars. Fora dels EUA, no hi haurà versió 3G fins al juny-juliol. I des del punt de vista tècnic, porta processador d'1GHz i un xip propi d'Apple, l'A4. Es vendrà en tres versions: de 16 GB, 32 GB i 64 GB de memòria Flash. Com l'iPhone, té acceleròmetre i compàs, a més de micròfon, altaveu i connector pin (se sincronitza via USB). Respecte a la bateria, Jobs va assegurar que tenia deu hores d'autonomia.

L'aparell s'ha pensat molt per a l'usuari, però també per als desenvolupadors i creadors de continguts: en dues setmanes, companyies de videojocs i el diari 'The New York Times' han creat aplicacions especials per a l'iPad. Martin Nisenholtz, convidada del diari, va parlar de 'la pròxima generació del periodisme digital' gràcies a l'iPad.

L'anunci més esperat, darrere el del mateix aparell, era el que Jobs ha anomenat iBooks. És un lector de llibres, prestatge i botiga, tot en un. Les pàgines dels llibres es poden passar gairebé manualment, i es pot modificar la pòlissa i la mida del text. Usa el format epub, el més popular. L'aplicació s'ha pensat, explícitament, també per a llibres de text.

Finalment va revelar-ne el preu. 'El volem posar a mans de molta gent': a partir de 499 dòlars (629 amb 3G) el de 16 GB; 599 (729), el de 32 GB; i 699 (829) el de 64 GB. D'aquí a seixanta dies es llançarà al món (en versió wifi). Per tancar la presentació, Jobs va presentar uns quants accessoris, com ara un teclat amb dock, un suport i un protector.

Vilaweb, 28 de gener de 2010.

dilluns, 18 de gener del 2010

Text 9

Mesures de prevenció

El millor que podeu fer per protegir-vos és seguir unes bones pràctiques d'higiene. Això ajudarà a disminuir la transmissió del virus i serà l'acció més efectiva per protegir-vos i protegir els altres.

  1. Quan tossiu o esternudeu tapeu-vos la boca i el nas amb un mocador d'un sol ús, i llenceu-lo a la galleda de les escombraries. Si no teniu mocador, tossiu o esternudeu a la part superior de la màniga.
  2. Renteu-vos les mans amb freqüència amb aigua i sabó, o un preparat amb alcohol, i eixugueu-vos-les bé (sobretot després de tocar superfícies comunes, com ara baranes, manetes de portes, teclats i ratolins d'ordinador, telèfons, elements de subjecció en el transport públic i després d'esternudar i mocar-se).
  3. Ventileu sovint els espais tancats obrint les finestres.
  4. Eviteu el contacte proper amb persones malaltes de la grip, i no compartiu menjar ni estris (coberts, gots, tovallons, mocadors...) i altres objectes sense netejar-los degudament.
  5. Quedeu-vos a casa si creieu que esteu malalts i truqueu a Sanitat Respon: 902 111 444.
Com sempre, hi podeu fer comentaris.

dijous, 14 de gener del 2010

Text 8

NIL

Riu de l'Àfrica nord-oriental (6 671 km de longitud [5 600 km després del llac Victòria] i 2 867 000 km2 de conca).

Considerat generalment el riu més llarg del món (posició que disputa amb l'Amazones), la font principal és el Kagera, que, format per diversos torrents, neix a l'altiplà de Burundi. Amb aquest nom entra per la costa W en el llac Victòria, i surt pel N, prop de Jinja, amb el nom de Nil Victoria. Al cap de poc forma la cascada Ripon, prop de la qual ha estat construïda una presa (Owen Falls) per al regadiu i la producció d'electricitat. Des d'una altitud de 1 135 m al llac Victòria, el Nil davalla a 1 012 m, es dirigieix cap al NW i ocupa un seguit de depressions, com l'àrea pantanosa del llac Kyoga. Després forma una gran corba i cau a 600 m a les cascades Kabalega, a la vora nord del llac Albert; després, amb el nom de Nil Albert, gira cap al nord; prop del Sudan rep el nom de Bahr al-Gābal ('riu de les muntanyes'), i flueix cap al NW a través d'estretes gorges, interrompudes per cascades. Davalla a poc a poc fins a 465 m a Fort Berkeley, on es converteix en un riu de plana, i una espessa vegetació herbàcia (sudd), entre la qual creix el papir, en cobreix les vores. Més endavant rep el Bahr al-Gazal ('riu de les gaseles') per l'esquerra i el Sobat, que baixa del massís etiòpic, per la dreta. Prop de Malakāl rep el nom de Nil Blanc (Bahr al-Abyad), travessa Núbia i, després de 750 km, en els quals perd cabal, a causa de l'evaporació i de la filtració, arriba a Khartum, on rep el Nil Blau (Bahr al-Azraq) per la dreta (3 000 km i 331 500 km2 de conca), que neix al massís etiòpic, al llac de Tana, amb el nom d'Abay, i que, a través de l'aigua recollida en els seus diversos subafluents (el Muger, el Guder, el Didesa, el Dinder, el Rahad), aporta una mitjana de 2 000 m3 i en el període de pluges determina les cèlebres crescudes del Nil; per aquest motiu fins al s XVIII en fou considerat la branca major. A uns 100 km de Khartum, al N, el Nil salva la sisena cascada (comptant des de la desembocadura), i després de 300 km rep l'Atbara, procedent també del massís etiòpic; penetra aleshores a la zona desèrtica i corre per una vall que oscil·la entre 5 i 15 km d'amplada, i salva quatre cascades més abans d'arribar a Wādī Halfā'; poc després entra a Egipte, on recorre 300 km fins a arribar a la primera cascada, prop d'Aswān, on el Nil davalla de 330 a 90 m d'altitud; en els 850 km que hi ha fins al Caire, el llit del riu no ultrapassa els 500 m d'ample. Després de la capital es bifurca i comença el delta (23 000 km2), gran triangle de 200 km de costat amb la base a només 10 m per sobre del nivell de la mar. És una vasta regió, molt fèrtil i densament poblada. Antigament el delta era travessat per diverses branques del Nil, però actualment són només dues, la de Rosetta (al NW) i la de Damiata (al NE), i hi ha diversos canals navegables. A la costa es formen extenses llacunes, separades de la Mediterrània per llargues i estretes franges de dunes. L'aspecte més característic del curs baix del Nil és la crescuda que succeeix a les del Nil Blanc i del Nil Blau, entre maig i octubre. L'aigua arriba al màxim pel setembre (de 7 a 10 m per sobre de l'estiatge), comença a minvar a mitjan octubre i té el mínim pel febrer i el març. Abans la inundació cobria la terra d'un llim molt fèrtil, que era la base de l'agricultura al llarg del riu. Al començament del s XIX s'iniciaren projectes per a regularitzar la inundació anual i destinar-la al regadiu amb la construcció de preses i de canals (Ziftā, Asyūt, Nag Hammadi, Isnā i 'Aswān), que permeten d'ampliar la superfície regada i de regular la irrigació al llarg de l'any. L'"alta presa" d'Aswān permet, a més, la producció d'electricitat. El Nil és navegable en diversos trams entre les cascades.

GEC

diumenge, 27 de desembre del 2009

Text 7

Llençols afrodisíacs

El dimecres 25 de novembre, Ima Sanchís entrevistava Pep Torres, presentat com a “venedor d’idees i inventor”. Torres explicava com van començar determinats productes de la seva invenció, l’èxit que assoliren i el reconeixement en forma de guardó multiplicat per sis que acabava de rebre a Gran Bretanya, per diverses creacions: el drap de cuina imantat que s’enganxa allà on el tiris, la postal “rasca-rasca”, el recolllidor amb pinta per treure el borró de l’escombra, i la rajola intel·ligent, que detecta el pes de les persones i alerta el caminant dels perills que l’esperen a la nevera. Tot això està molt bé, naturalment, i no fa falta ser una llumenera per concloure que qui ha pensat en tals assumptes, i els ha resolt de manera tan brillant, mereix indiscutiblement un premi.

No obstant això, el trofeu rebut per la creació de llençols afrodisíacs mereix ser esmentat a part. L’invent és suggerit per un estudi realitzat a la Universitat de Gutemberg en el qual se sostenia que “Els empresaris tenien poc sexe”, ”així, doncs, encapsulem a les fibres del teixit de llençols partícules de nanotecnologia d’un principi afrodisíac que entra pels poros i llences a Larson pels aires, ja n’hi ha prou de literatura sueca!” Es veu que l’èxit va ser tan espectacular que van decidir fabricar-los. Expulsada del llit la literatura sueca, emergeix amb força Tirant lo Blanc. És més, tinc tota la sensació que aquest invent procedeix de l’obra de Joanot Martorell. Un dels espisodis més divertits de tota la novel·la es troba en els capítols que transcorren en el regne de Sicília. Allà, el cinquè fill dels reis de França –un noi una mica maldestre i desmanegat- s’enamora de la infanta Ricomana, “donzella molt sàvia i de moltes virtuts” qui, al seu torn, també s’enamora del francès, encara que amb certes reserves, ja que l’aspecte del galà no és del tot convincent.

Tirant, que ajuda el seu senyor i té idees clares sobre aquestes temes, anima la infanta a comprovar el valor autèntic del príncep franc pel que fa referència a tals assumptes: “Culpa gran és de vostra senyoria com no el teniu al costat en un llit ben perfumat de benjuí, algàlia, almesc fi...”. Les tres substàncies no són casuals: són poderoses, penetrants i cares aromes destinades a estimular la libido, de l’eficàcia de les quals no en podem dubtar. I amb la col·laboració de la nanotecnologia encara menys.

Traducció i adaptació d’un text d’Anton M. Espadaler, La Vanguardia, 5-12-2009

Novament us convido a fer-hi comentaris.

dilluns, 14 de desembre del 2009

Text 6

ESCRIURE A MÀ

Quan feia els primers anys del batxillerat, el meu pare em va deixar, gran privilegi, una ploma Sheaffer’s per als exàmens finals. Allò era per a mi com el Rolls-Royce de les plomes, i no cal dir que, de tan commogut, no sé ni com vaig aprovar: escrivia, i no sabia què posava. Només mirava la ploma. Penseu que, abans, a escola escrivíem amb ploma d’acer i palillero, sucant la tinta (feta de pólvors de fugina) en el tinter del pupitre.

Deu ser per això que ens hem acostumat a escriure d’una certa manera: ens hem acostumat que el moviment de la mà acompanye, en primera instància, els moviments del cor i del cervell. Aquell, no recorde qui, que va dir «L'écriture, cest l'homme», tenia raó: cada home té la seua écriture (ja sé que no volia dir exactament la cal·ligrafia, és clar), i cada escriptura, en cada moment i en cada una de les nostres maneres d’escriure, és una manera de ser home. O almenys una manera d’expressar-ho. La calma o els nervis, la pulcritud o la passió amb què escrius, estan fets per a la punta de la ploma: si vostès contemplaren el paper que ara escric, amb boli evidentment, sabrien què vull dir. O aquella lletra amb què Espriu escrivia els seus poemes.

Mai la calma o la passió no arribaran al paper en blanc a través de les tecles de la màquina. Aquesta és la qüestió. I si la màquina és mecànica, encara pots aporrinar el teclat amb més o menys expressió i gràcia, i alguna cosa es nota. Si és electrònica, no res: els dits són absolutament neutrals. El text, el paper escrit, no portarà mai cap traça de l’homme.

Deu ser per això que, malgrat els avantatges que els meus amics electronitzats em canten, no puc decidir-me a comprar l’ordinador aquell que fa composició de textos i altres meravelles. Si m’ho permeten, continuaré escrivint a mà. Segurament és molt menys pràctic i infinitament menys modern. Però és molt més emocionant.

Joan Francesc Mira, Punt de Mira, Eliseu Climent Editor

Hola, nois i noies, heu de continuar fent els vostres comentaris.

dilluns, 7 de desembre del 2009

Text 5

Cinc detinguts per l'incendi en una discoteca russa que va provocar 109 morts
Els amos i el director artístic, entre els acusats | S'hi celebrava un aniversari amb focs artificials | El president rus vol un càstig exemplar
La tragèdia en una discoteca russa la va provocar un incendi causats per focs artificials llançats dins del local

La policia russa va detenir ahir cinc persones relacionades amb l'incendi que es va provocar divendres passat a la nit en una discoteca de Perm i que va acabar amb la vida d'almenys 109 persones. Es tracta del director artístic del local d'oci nocturn, els dos copropietaris, el responsable de la instal·lació dels focs artificials que van provocar el foc i l'administradora. A més, tampoc es descarta detenir una sisena persona, el llogater de la discoteca, que ahir a la nit estava hospitalitzat en estat greu.

Segons fonts de la fiscalia general russa, la xifra de morts per l'incendi del club és de 109,98 en el lloc del sinistre i 11 més a l'hospital. Molts dels ferits es troben en estat molt greu i no es descarta que al llarg de les hores la xifra de morts augmenti. Pel que fa a la presència de ciutadans estrangers, les autoritats russes van confirmar que dos espanyols en van sortir il·lesos, però l'ambaixada d'Espanya no ha pogut identificar-los.

D'acord amb els primers informes de la fiscalia, l'incendi el va provocar l'ús indegut de focs artificials a l'interior del club. El motiu de la festa era la celebració del vuitè aniversari de la discoteca i hi havia prop de 300 persones quan el sostre es va començar a cremar i va provocar una espessa fumera que va desorientar les víctimes i va provocar el pànic i el desconcert.

El president de Rússia, Dimitri Medviédiev, va acusar els organitzadors de la festa de "negligència criminal" i va exigir que rebin un càstig exemplar. "Crec que no tenen cervell ni consciència i s'han mostrat absolutament indiferents davant la tragèdia perquè van fugir", va declarar a la televisió russa un cop es va descartar definitivament la hipòtesi d'un possible atemptat terrorista.

Fem la prova d'inserir-hi comentaris? No donarà pas per a tota la classe, però ja hi haurà altres oportunitats! Recordeu que es demana que cadascú faci una observació del text.


dimecres, 2 de desembre del 2009

Text 4

Homes i dones del cap dret

D’esquena al mar i a la muntanya; completament al marge
 de l’activitat industrial; sota una col, canta el poeta:


Des d’una àrea de servei,


la meva terra

és com un parrac grapejat;


un país vençut pel davant


i pel darrere; 


d’atrotinada dignitat.



Adéu turons amics,


adéu rieres,


boscos d’alzines i de roures i fagedes.


Muntanyes del meu cor,

adéu estrelles,


adéu al mar pur de cristalls i de turqueses.

Lleugerament trastocat, el poeta continua cantant:

Sona una guitarra

i el solet no vol sortir;

a veure la terra promesa

com fa el seu darrer sospir.

Hola pudors d’inferns,


brutes i abjectes;

d'animals escorxats, sentor de sang i merda.

Adéu olors d’abans:


fenc, trepadella;

d'espígol dolç i farigola a l’escudella.

Adéu amor, bonica,


la millor amiga,

adéu rateta que escombrava l’escaleta.

I allà a sota una col,


canta el poeta:

homes i dones del cap dret, adéu per sempre.

Quimi Portet, del disc Viatge a Montserrat, 2009


Aquesta vegada us demano que:
1. Digueu el tema de què tracta la cançó(no cal que la torneu a explicar) en poques paraules.
2.Mireu si hi trobeu referències culturals que us siguin familiars.

Us recomano que us mireu el vídeo que hi ha penjat.

Text 3

Em passejo, ara a l’hivern per Cadaqués. És de nit i fa lluna. Tinc el poble a mà dreta, la mar a l’esquerra. La mar és negra i està com adormida. La lluna riella per sobre de les aigües mortes. No es mou res, no hi ha ni el menor fresseig. Una petita goleta fondejada en la badia és com un fantasma immòbil. Del Pianc vaig al Poal i després, pel Podritxó, al Baluard i Portdroguer. De vegades, en el curs del passegi m’aturo un moment i giro la vista enrere. La luna, que és vella i està sobre la terra, toca el poble d’esquitllentes. Una part de la vila es reflecteix a la mar de la badia. L’aigua és tan tensa i densa que la projecció és una meravella. Les cases blanques tenen, sobre la mar, un color ivorenc. Les ombres de les obertures fan una taca d’un negre lluent. Les llumenetes semblen cuques de llum groguenques. La lluna toca els vidres de les cases, la roba posada a assecar flota, com una clarícia vaga, sota els porxos, inunda de llum desfibralada i trista els olivars veïns. De vegades s’alça una mica de vent que arrissa la mar i descompon –un moment- el somini adormit en l’aigua morta. Un moment –només- i tot queda altra vegada solidificat en el mirall negre i límpid.

Josep Pla. Cadaqués. Edicions Destino.

Text 2

No són genis el que ara necessitem

JULI CAPELLA

El genial arquitecte José Antonio Coderch sempre es va mostrar parc a escriure i teoritzar sobre la seva obra. Recelava dels crítics de ploma fàcil. Amb tot, als 47 anys es va decidir a redactar un breu manifest titulat No són genis el que necessitem ara. Amb una precisió lacerant, anava detallant els mals que amenacen la professió.
Això, avui dia, ens ve a tomb, mig segle després, en un moment de ressaca del boom edificatori que ha deixat un rastre poc desitjable de genialitats.

Per a Coderch, el geni només podia ser un esdeveniment esporàdic, mai un objectiu. Ningú hauria de pensar a ser genial, sinó a exercir la seva professió amb afany. Per a ell, l’important era perseguir valors tradicionals. Però avui dia la dictadura de la cosa mediàtica necessita valors extraordinaris. I això encaixa a la perfecció amb l’immens ego del creador. 
Ara els presumptes genis proliferen en qualsevol professió i són incentivats pels mitjans de comunicació, àvids de notícies extremes. La recerca obsessiva del geni ha desembocat en la projecció a la fama de qualsevol talent vistós, que després es deixa caure en picat, un cop ha passat de moda. La vedet triomfadora és el model adoptat per les escoles. El que avui persegueixen els estudiants és convertir-se en estrelles del formigó o del vidre, més que no pas resoldre els reptes edificatoris de la societat que els ha tocat viure. Va ser el mateix Coderch qui ja va advertir que hi havia «més tontos per metre quadrat a la universitat que una tarda de dissabte a El Corte Inglés». 
El que necessitem ara és que la majoria d’arquitectes, músics, metges, jutges, etcètera, exerceixin les seves professions amb rigor i amb entrega. Que vulguin resoldre amb perícia els reptes respectius. Que el seu objectiu no sigui el lluïment personal ni l’afany econòmic. Que glòria i riquesa siguin, en tot cas, una conseqüència natural de l’esforç. Perquè la societat no pot viure d’excepcions. I si algun tipus genial s’encarna entre nosaltres, benvingut sigui. La veritat és que algun, de tant en tant, tampoc ens va gens malament.

Text 1

L’últim estiu

Es van conèixer i es van estimar àvidament, com venjant-se d’alguna cosa, al llarg d’un estiu. Els decorats eren sempre nous, perquè el creuer va atracar a moltes ciutats. L’última abraçada va tenir lloc al hall d’un aeroport. Van decidir no intercanviar adreces ni telèfons: no es tornarien a veure. Un parell d’avions es van encarregar de tornar-los a la seva vida anterior.

Ell recordava les carícies, però sobretot l’olor d’aquelles carícies. Va recórrer els comerços especialitzats, ensumant com un gos policia totes i cada una de les essències. Va discutir amb experts, que li van brindar l’accés a secrets tallers i antiquíssims tractats. Per la seva descripció de l’elixir, li van recomanar que viatgés a una petita ciutat nòrdica on un gran mestre seguia elaborant artesanalment un líquid preciós i exclusiu que un avantpassat seu havia creat en honor d’una duquessa lletgíssima i capritxosa.

Al barri vell de la ciutat freda, un petit establiment amb una única ampolleta, sobre un altar de seda, presidint l’aparador. En obrir la porta, no sense un gran estremiment, va reconèixer immediatament el perfum tant de temps enyorat. I l’aroma es va transformar en paraules, somriures, mirades, carícies, crits de plaer i dolor compartits.

En va adquirir només uns centilitres, que li bastarien per als mots anys que encara desitjava viure.

En cap moment va saber reconèixer en la dependenta que li va presentar, li va embolicar i li va cobrar el producte la dona de l’últim estiu, mentre ella, darrere de les cortinetes, veia com l’home de la seva vida s’allunyava per sempre, emportant-se una molt petita part de la seva ànima en un envàs de vidre.

Joan Ollé, El Periódico, 18 de maig de 2007.