dilluns, 22 de febrer del 2010

Text 12

"Barcelona en colors” és la cançó que obre el nou disc de Gerard Quintana i és el senzill que sona arreu aquest hivern. La sorpresa de l’audiència ha estat unànime. On és el rocker de Sopa de Cabra? On és tota aquella transcendència a la qual ens havia acostumat després en Quintana? El reencarnat canta “Ja no queda res sagrat”, i les notes alegres de Santi Lloses i el gamberrisme de l’amic i ara productor Albert Pla fan de Deterratenterrat un disc que és tot un redescobriment de com la vida d’un artista pot fer un tomb cap a la llum cantant l’entorn, la quotidianitat, l’aquí i ara. La sorpresa la trobem des de la rumba “Laberint” fins al reggaeton “Marina”, ara bé, tot això combinat amb píndoles dels discurs artístic del passat, com una sopera “Quan el sol”, interpretada amb Beth Rodergas, o les claus salades de “De vent i dol” o “La crosta”.

El que és clar és que en aquests últims temps Gerard Quintana ha col·laborat i ha estat a l’aguait de l’escena musical del país: ha experimentat amb Gertrudis cantant en clau de rumba “Pepa, la lletera, ha participat en la “ràdio” de l’últim disc de Buhos o s’ha fixat en el paisatge urbà que aborda gent com El Sobrino del Diablo.

De tot plegat ha après a fer-ne un combinat d’aire multicolor per demostrar que es pot ser camaleònic i versàtil a banda de tenir un carisma que ben pocs han aconseguit en aquestes terres.

Renovar-se o morir: matar el místic per arribar a peu al cap del carrer.

Helena M. Alegret, Enderrock

Cançó de Quimi Portet

Suposo que recordeu la cançó que us vaig penjar per Nadal, la d'"Homes i dones del cap dret" d'en Quimi Portet. Doncs, bé, li han atorgat el guardó a millor artista del 2009, tant pel seu darrer àlbum (al quan pertany la cançó esmentada) com per la seva posada en escena.

Tampoc no anava tan equivocada! El vídeo continua penjat en el bloc.

diumenge, 14 de febrer del 2010

Text 11

Carnestoltes

Nom habitual del carnaval als Països Catalans. En sentit estricte comprèn els tres dies anteriors al dimecres de cendra, primer dia de quaresma (originàriament, el dia anterior a l'inici de la quaresma). En sentit més lat s'inicia el dijous anterior, el dijous gras o llarder, bé que en molts llocs comença per l'Epifania (al País Valencià i a les Balears el dia de sant Antoni abat). A Barcelona assolí una esplendor que eclipsà el d'altres localitats; fins al s XVI la noblesa solia fer paròdies dels jocs cavallerescs. En aquesta època ja era generalitzat el ball de màscares o de disfresses, malgrat les reiterades prohibicions eclesiàstiques i civils, especialment en èpoques de crisi (guerres, epidèmies, sequeres). Al s XVIII s'estengueren també entre les classes populars: el més conegut era el ball de la patacada, al carrer de les Tàpies, mentre que les classes benestants acudien als balls de la Casa de les Comèdies (1749) o als de la Llotja (des del 1768). Al s XIX assoliren una gran anomenada els del Teatre Principal i, des del 1848, els del Liceu. També cresqué la importància de la rua, cavalcada de disfresses, ja celebrada al s XVIII, i la cerimònia de l'enterrament del carnestoltes, ninot representatiu de les festes. L'espardenyer Sebastià Junyent creà a Barcelona la Societat del Born (1840-74), que organitzà una sèrie de festes basades en la solemne arribada del ninot i la seva mort i enterrament el darrer dia de les festes, després de publicar bàndols i el seu testament, de caire faceciós, en català. En desaparèixer la societat, minvà lentament la importància de la festa, que acabava el dimecres de cendra amb l'enterrament de la sardina. Al País Valencià també era general la celebració de balls de disfresses; a València desfilava una cavalcada pel passeig de l'Albereda i les classes benestants assistien als balls del Casino de l'Agricultura. Al principi del s XX el Cercle de Belles Arts intentà de revifar les festes amb concursos (carnaval artístic). A Alacant hom celebrava balls a l'Esplanada i al passeig Llarg o Rambla, al Casino i al Teatre Principal. A les Balears la celebració dels dies del carnestoltes, anomenats els darrers dies, fou menys popular, però a Palma hom celebrava balls a la Llotja al s XIX, i posteriorment a les societats recreatives dels diferents estaments socials. També celebraven la rua, que sortia del moll i arribava fins a la Rambla. El carnestoltes es caracteritzava, també, a tot arreu, per un consum exagerat de carn, especialment de porc (embotits, etc), motivat per la proximitat de la prohibició quaresmal. Durant el franquisme el carnestoltes fou prohibit oficialment i la seva celebració restà limitada a l'àmbit privat. Els carnestoltes més destacats, ultra els ja esmentats són els de Vilanova i la Geltrú, Sitges, Reus —típic per la guerra de tomàquets—, i Solsona, on destaca la penjada del ruc i el ball de l'escaldat.

GEC