Text 7

Llençols afrodisíacs

El dimecres 25 de novembre, Ima Sanchís entrevistava Pep Torres, presentat com a “venedor d’idees i inventor”. Torres explicava com van començar determinats productes de la seva invenció, l’èxit que assoliren i el reconeixement en forma de guardó multiplicat per sis que acabava de rebre a Gran Bretanya, per diverses creacions: el drap de cuina imantat que s’enganxa allà on el tiris, la postal “rasca-rasca”, el recolllidor amb pinta per treure el borró de l’escombra, i la rajola intel·ligent, que detecta el pes de les persones i alerta el caminant dels perills que l’esperen a la nevera. Tot això està molt bé, naturalment, i no fa falta ser una llumenera per concloure que qui ha pensat en tals assumptes, i els ha resolt de manera tan brillant, mereix indiscutiblement un premi.

No obstant això, el trofeu rebut per la creació de llençols afrodisíacs mereix ser esmentat a part. L’invent és suggerit per un estudi realitzat a la Universitat de Gutemberg en el qual se sostenia que “Els empresaris tenien poc sexe”, ”així, doncs, encapsulem a les fibres del teixit de llençols partícules de nanotecnologia d’un principi afrodisíac que entra pels poros i llences a Larson pels aires, ja n’hi ha prou de literatura sueca!” Es veu que l’èxit va ser tan espectacular que van decidir fabricar-los. Expulsada del llit la literatura sueca, emergeix amb força Tirant lo Blanc. És més, tinc tota la sensació que aquest invent procedeix de l’obra de Joanot Martorell. Un dels espisodis més divertits de tota la novel·la es troba en els capítols que transcorren en el regne de Sicília. Allà, el cinquè fill dels reis de França –un noi una mica maldestre i desmanegat- s’enamora de la infanta Ricomana, “donzella molt sàvia i de moltes virtuts” qui, al seu torn, també s’enamora del francès, encara que amb certes reserves, ja que l’aspecte del galà no és del tot convincent.

Tirant, que ajuda el seu senyor i té idees clares sobre aquestes temes, anima la infanta a comprovar el valor autèntic del príncep franc pel que fa referència a tals assumptes: “Culpa gran és de vostra senyoria com no el teniu al costat en un llit ben perfumat de benjuí, algàlia, almesc fi...”. Les tres substàncies no són casuals: són poderoses, penetrants i cares aromes destinades a estimular la libido, de l’eficàcia de les quals no en podem dubtar. I amb la col·laboració de la nanotecnologia encara menys.

Traducció i adaptació d’un text d’Anton M. Espadaler, La Vanguardia, 5-12-2009

Novament us convido a fer-hi comentaris.

Text 6

ESCRIURE A MÀ

Quan feia els primers anys del batxillerat, el meu pare em va deixar, gran privilegi, una ploma Sheaffer’s per als exàmens finals. Allò era per a mi com el Rolls-Royce de les plomes, i no cal dir que, de tan commogut, no sé ni com vaig aprovar: escrivia, i no sabia què posava. Només mirava la ploma. Penseu que, abans, a escola escrivíem amb ploma d’acer i palillero, sucant la tinta (feta de pólvors de fugina) en el tinter del pupitre.

Deu ser per això que ens hem acostumat a escriure d’una certa manera: ens hem acostumat que el moviment de la mà acompanye, en primera instància, els moviments del cor i del cervell. Aquell, no recorde qui, que va dir «L'écriture, cest l'homme», tenia raó: cada home té la seua écriture (ja sé que no volia dir exactament la cal·ligrafia, és clar), i cada escriptura, en cada moment i en cada una de les nostres maneres d’escriure, és una manera de ser home. O almenys una manera d’expressar-ho. La calma o els nervis, la pulcritud o la passió amb què escrius, estan fets per a la punta de la ploma: si vostès contemplaren el paper que ara escric, amb boli evidentment, sabrien què vull dir. O aquella lletra amb què Espriu escrivia els seus poemes.

Mai la calma o la passió no arribaran al paper en blanc a través de les tecles de la màquina. Aquesta és la qüestió. I si la màquina és mecànica, encara pots aporrinar el teclat amb més o menys expressió i gràcia, i alguna cosa es nota. Si és electrònica, no res: els dits són absolutament neutrals. El text, el paper escrit, no portarà mai cap traça de l’homme.

Deu ser per això que, malgrat els avantatges que els meus amics electronitzats em canten, no puc decidir-me a comprar l’ordinador aquell que fa composició de textos i altres meravelles. Si m’ho permeten, continuaré escrivint a mà. Segurament és molt menys pràctic i infinitament menys modern. Però és molt més emocionant.

Joan Francesc Mira, Punt de Mira, Eliseu Climent Editor

Hola, nois i noies, heu de continuar fent els vostres comentaris.

Text 5

Cinc detinguts per l'incendi en una discoteca russa que va provocar 109 morts

Els amos i el director artístic, entre els acusats | S'hi celebrava un aniversari amb focs artificials | El president rus vol un càstig exemplar

La tragèdia en una discoteca russa la va provocar un incendi causats per focs artificials llançats dins del local

La policia russa va detenir ahir cinc persones relacionades amb l'incendi que es va provocar divendres passat a la nit en una discoteca de Perm i que va acabar amb la vida d'almenys 109 persones. Es tracta del director artístic del local d'oci nocturn, els dos copropietaris, el responsable de la instal·lació dels focs artificials que van provocar el foc i l'administradora. A més, tampoc es descarta detenir una sisena persona, el llogater de la discoteca, que ahir a la nit estava hospitalitzat en estat greu.

Segons fonts de la fiscalia general russa, la xifra de morts per l'incendi del club és de 109,98 en el lloc del sinistre i 11 més a l'hospital. Molts dels ferits es troben en estat molt greu i no es descarta que al llarg de les hores la xifra de morts augmenti. Pel que fa a la presència de ciutadans estrangers, les autoritats russes van confirmar que dos espanyols en van sortir il·lesos, però l'ambaixada d'Espanya no ha pogut identificar-los.

D'acord amb els primers informes de la fiscalia, l'incendi el va provocar l'ús indegut de focs artificials a l'interior del club. El motiu de la festa era la celebració del vuitè aniversari de la discoteca i hi havia prop de 300 persones quan el sostre es va començar a cremar i va provocar una espessa fumera que va desorientar les víctimes i va provocar el pànic i el desconcert.

El president de Rússia, Dimitri Medviédiev, va acusar els organitzadors de la festa de "negligència criminal" i va exigir que rebin un càstig exemplar. "Crec que no tenen cervell ni consciència i s'han mostrat absolutament indiferents davant la tragèdia perquè van fugir", va declarar a la televisió russa un cop es va descartar definitivament la hipòtesi d'un possible atemptat terrorista.

Fem la prova d'inserir-hi comentaris? No donarà pas per a tota la classe, però ja hi haurà altres oportunitats! Recordeu que es demana que cadascú faci una observació del text.

Text 4

Homes i dones del cap dret

D’esquena al mar i a la muntanya; completament al marge
 de l’activitat industrial; sota una col, canta el poeta:


Des d’una àrea de servei,


la meva terra

és com un parrac grapejat;


un país vençut pel davant


i pel darrere; 


d’atrotinada dignitat.



Adéu turons amics,


adéu rieres,


boscos d’alzines i de roures i fagedes.


Muntanyes del meu cor,

adéu estrelles,


adéu al mar pur de cristalls i de turqueses.

Lleugerament trastocat, el poeta continua cantant:

Sona una guitarra

i el solet no vol sortir;

a veure la terra promesa

com fa el seu darrer sospir.

Hola pudors d’inferns,


brutes i abjectes;

d'animals escorxats, sentor de sang i merda.

Adéu olors d’abans:


fenc, trepadella;

d'espígol dolç i farigola a l’escudella.

Adéu amor, bonica,


la millor amiga,

adéu rateta que escombrava l’escaleta.

I allà a sota una col,


canta el poeta:

homes i dones del cap dret, adéu per sempre.

Quimi Portet, del disc Viatge a Montserrat, 2009

Aquesta vegada us demano que:

1. Digueu el tema de què tracta la cançó(no cal que la torneu a explicar) en poques paraules.

2.Mireu si hi trobeu referències culturals que us siguin familiars.

Us recomano que us mireu el vídeo que hi ha penjat.

Text 3

Em passejo, ara a l’hivern per Cadaqués. És de nit i fa lluna. Tinc el poble a mà dreta, la mar a l’esquerra. La mar és negra i està com adormida. La lluna riella per sobre de les aigües mortes. No es mou res, no hi ha ni el menor fresseig. Una petita goleta fondejada en la badia és com un fantasma immòbil. Del Pianc vaig al Poal i després, pel Podritxó, al Baluard i Portdroguer. De vegades, en el curs del passegi m’aturo un moment i giro la vista enrere. La luna, que és vella i està sobre la terra, toca el poble d’esquitllentes. Una part de la vila es reflecteix a la mar de la badia. L’aigua és tan tensa i densa que la projecció és una meravella. Les cases blanques tenen, sobre la mar, un color ivorenc. Les ombres de les obertures fan una taca d’un negre lluent. Les llumenetes semblen cuques de llum groguenques. La lluna toca els vidres de les cases, la roba posada a assecar flota, com una clarícia vaga, sota els porxos, inunda de llum desfibralada i trista els olivars veïns. De vegades s’alça una mica de vent que arrissa la mar i descompon –un moment- el somini adormit en l’aigua morta. Un moment –només- i tot queda altra vegada solidificat en el mirall negre i límpid.

Josep Pla. Cadaqués. Edicions Destino.

Text 2

No són genis el que ara necessitem

JULI CAPELLA

El genial arquitecte José Antonio Coderch sempre es va mostrar parc a escriure i teoritzar sobre la seva obra. Recelava dels crítics de ploma fàcil. Amb tot, als 47 anys es va decidir a redactar un breu manifest titulat No són genis el que necessitem ara. Amb una precisió lacerant, anava detallant els mals que amenacen la professió.
Això, avui dia, ens ve a tomb, mig segle després, en un moment de ressaca del boom edificatori que ha deixat un rastre poc desitjable de genialitats.

Per a Coderch, el geni només podia ser un esdeveniment esporàdic, mai un objectiu. Ningú hauria de pensar a ser genial, sinó a exercir la seva professió amb afany. Per a ell, l’important era perseguir valors tradicionals. Però avui dia la dictadura de la cosa mediàtica necessita valors extraordinaris. I això encaixa a la perfecció amb l’immens ego del creador. 
Ara els presumptes genis proliferen en qualsevol professió i són incentivats pels mitjans de comunicació, àvids de notícies extremes. La recerca obsessiva del geni ha desembocat en la projecció a la fama de qualsevol talent vistós, que després es deixa caure en picat, un cop ha passat de moda. La vedet triomfadora és el model adoptat per les escoles. El que avui persegueixen els estudiants és convertir-se en estrelles del formigó o del vidre, més que no pas resoldre els reptes edificatoris de la societat que els ha tocat viure. Va ser el mateix Coderch qui ja va advertir que hi havia «més tontos per metre quadrat a la universitat que una tarda de dissabte a El Corte Inglés». 
El que necessitem ara és que la majoria d’arquitectes, músics, metges, jutges, etcètera, exerceixin les seves professions amb rigor i amb entrega. Que vulguin resoldre amb perícia els reptes respectius. Que el seu objectiu no sigui el lluïment personal ni l’afany econòmic. Que glòria i riquesa siguin, en tot cas, una conseqüència natural de l’esforç. Perquè la societat no pot viure d’excepcions. I si algun tipus genial s’encarna entre nosaltres, benvingut sigui. La veritat és que algun, de tant en tant, tampoc ens va gens malament.

Text 1

L’últim estiu

Es van conèixer i es van estimar àvidament, com venjant-se d’alguna cosa, al llarg d’un estiu. Els decorats eren sempre nous, perquè el creuer va atracar a moltes ciutats. L’última abraçada va tenir lloc al hall d’un aeroport. Van decidir no intercanviar adreces ni telèfons: no es tornarien a veure. Un parell d’avions es van encarregar de tornar-los a la seva vida anterior.

Ell recordava les carícies, però sobretot l’olor d’aquelles carícies. Va recórrer els comerços especialitzats, ensumant com un gos policia totes i cada una de les essències. Va discutir amb experts, que li van brindar l’accés a secrets tallers i antiquíssims tractats. Per la seva descripció de l’elixir, li van recomanar que viatgés a una petita ciutat nòrdica on un gran mestre seguia elaborant artesanalment un líquid preciós i exclusiu que un avantpassat seu havia creat en honor d’una duquessa lletgíssima i capritxosa.

Al barri vell de la ciutat freda, un petit establiment amb una única ampolleta, sobre un altar de seda, presidint l’aparador. En obrir la porta, no sense un gran estremiment, va reconèixer immediatament el perfum tant de temps enyorat. I l’aroma es va transformar en paraules, somriures, mirades, carícies, crits de plaer i dolor compartits.

En va adquirir només uns centilitres, que li bastarien per als mots anys que encara desitjava viure.

En cap moment va saber reconèixer en la dependenta que li va presentar, li va embolicar i li va cobrar el producte la dona de l’últim estiu, mentre ella, darrere de les cortinetes, veia com l’home de la seva vida s’allunyava per sempre, emportant-se una molt petita part de la seva ànima en un envàs de vidre.

Joan Ollé, El Periódico, 18 de maig de 2007.