Em passejo, ara a l’hivern per Cadaqués. És de nit i fa lluna. Tinc el poble a mà dreta, la mar a l’esquerra. La mar és negra i està com adormida. La lluna riella per sobre de les aigües mortes. No es mou res, no hi ha ni el menor fresseig. Una petita goleta fondejada en la badia és com un fantasma immòbil. Del Pianc vaig al Poal i després, pel Podritxó, al Baluard i Portdroguer. De vegades, en el curs del passegi m’aturo un moment i giro la vista enrere. La luna, que és vella i està sobre la terra, toca el poble d’esquitllentes. Una part de la vila es reflecteix a la mar de la badia. L’aigua és tan tensa i densa que la projecció és una meravella. Les cases blanques tenen, sobre la mar, un color ivorenc. Les ombres de les obertures fan una taca d’un negre lluent. Les llumenetes semblen cuques de llum groguenques. La lluna toca els vidres de les cases, la roba posada a assecar flota, com una clarícia vaga, sota els porxos, inunda de llum desfibralada i trista els olivars veïns. De vegades s’alça una mica de vent que arrissa la mar i descompon –un moment- el somini adormit en l’aigua morta. Un moment –només- i tot queda altra vegada solidificat en el mirall negre i límpid.
Josep Pla. Cadaqués. Edicions Destino.
És un text descriptiu
ResponElimina