L’últim estiu
Es van conèixer i es van estimar àvidament, com venjant-se d’alguna cosa, al llarg d’un estiu. Els decorats eren sempre nous, perquè el creuer va atracar a moltes ciutats. L’última abraçada va tenir lloc al hall d’un aeroport. Van decidir no intercanviar adreces ni telèfons: no es tornarien a veure. Un parell d’avions es van encarregar de tornar-los a la seva vida anterior.
Ell recordava les carícies, però sobretot l’olor d’aquelles carícies. Va recórrer els comerços especialitzats, ensumant com un gos policia totes i cada una de les essències. Va discutir amb experts, que li van brindar l’accés a secrets tallers i antiquíssims tractats. Per la seva descripció de l’elixir, li van recomanar que viatgés a una petita ciutat nòrdica on un gran mestre seguia elaborant artesanalment un líquid preciós i exclusiu que un avantpassat seu havia creat en honor d’una duquessa lletgíssima i capritxosa.
Al barri vell de la ciutat freda, un petit establiment amb una única ampolleta, sobre un altar de seda, presidint l’aparador. En obrir la porta, no sense un gran estremiment, va reconèixer immediatament el perfum tant de temps enyorat. I l’aroma es va transformar en paraules, somriures, mirades, carícies, crits de plaer i dolor compartits.
En va adquirir només uns centilitres, que li bastarien per als mots anys que encara desitjava viure.
En cap moment va saber reconèixer en la dependenta que li va presentar, li va embolicar i li va cobrar el producte la dona de l’últim estiu, mentre ella, darrere de les cortinetes, veia com l’home de la seva vida s’allunyava per sempre, emportant-se una molt petita part de la seva ànima en un envàs de vidre.
Joan Ollé, El Periódico, 18 de maig de 2007.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada